L’abandonament escolar prematur continua sent un dels reptes més importants del sistema educatiu a Catalunya. Tot i que les dades han millorat en els darrers anys, amb una taxa d’abandonament al voltant del 13,7%, aquest percentatge encara se situa per sobre de la mitjana europea (9,3%) i allunyat dels objectius marcats a l’Agenda 2030. Aquesta xifra engloba joves d’entre 16 i 24 anys que no han completat l’ESO i que no estan cursant cap formació posterior, una situació amb efectes socials i laborals a llarg termini —menys oportunitats laborals, llocs de treball poc qualificats i mal remunerats, entre d’altres— que minven les seves possibilitats de promoció social.
Factors socials, econòmics i emocionals darrere l’abandonament escolar
Les causes d’aquest fenomen són múltiples i sovint interconnectades. De manera estructural, l’abandonament escolar està estretament vinculat a factors socioeconòmics, al nivell educatiu i cultural de les famílies i al seu origen. Així, els joves procedents de famílies amb baixos ingressos, amb un nivell educatiu familiar baix o molt baix, o d’origen migrant, presenten taxes d’abandonament significativament superiors a la mitjana de la població.
En aquest escenari, altres variables com el gènere, la manca de suport familiar, les dificultats d’adaptació derivades d’incorporacions tardanes al sistema educatiu, les barreres lingüístiques o les experiències d’exclusió dins l’escola incrementen la vulnerabilitat de l’alumnat. Tot plegat genera una distància creixent entre la persona jove i el sistema educatiu tradicional, alimentant una sensació de “no pertinença” que sovint desemboca en la decisió de deixar els estudis.
En la majoria casos, l’abandonament escolar no és només una elecció individual, sinó la resposta a un entorn que no ha sabut adaptar-se a les seves necessitats. El sistema educatiu convencional continua proposant itineraris rígids que no sempre tenen en compte realitats diverses, com ara dificultats d’aprenentatge no detectades, responsabilitats familiars o la necessitat d’incorporar-se de manera immediata al mercat laboral. És en aquest context que emergeixen amb força propostes educatives alternatives, dissenyades per re connectar amb joves en situació de vulnerabilitat i oferir-los itineraris formatius flexibles i motivadors.
Propostes educatives alternatives: la trajectòria de la Fundació Oscobe en la gestió dels Centres de Noves Oportunitats (CNO)
Un exemple destacat són els Centres de Noves Oportunitats (CNO), que, amb el suport del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), s’alineen amb l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 4 (Educació de qualitat). Aquests centres ofereixen itineraris flexibles, acompanyament personalitzat i una combinació d’aprenentatge acadèmic i formació pràctica. El seu treball se centra a reconstruir l’autoestima, facilitar competències tècniques i vincular al jovent amb oportunitats reals de formació professional o inserció laboral.
La Fundació Oscobe gestiona des de fa deu anys el CNO Girona, amb presència en diversos punts de les comarques gironines i amb una aposta ferma per una educació integral adaptada als ritmes i a les necessitats reals d’aprenentatge d’aquest col·lectiu. Aquesta expertesa, compartida amb altres entitats socials, fonamenta la reivindicació d’una integració més formal dels CNO dins del sistema educatiu, amb l’objectiu d’ampliar-ne la capacitat d’atenció i l’impacte.
La necessitat d’un marc estable per consolidar el model de noves oportunitats
Malgrat la importància d’un recurs d’aquestes característiques, que dona resposta a un volum significatiu de joves que queden fora del sistema educatiu, el servei es troba pendent que la Generalitat de Catalunya desenvolupi un decret de noves oportunitats. Aquest decret hauria de garantir i estabilitzar el recurs, definint els pilars bàsics del model català de noves oportunitats al llarg de la vida, com ara el reconeixement i el marc normatiu, el perfil de les persones usuàries o la cartera de serveis.
Tanmateix, persisteixen necessitats rellevants. Cal una orientació educativa precoç i continuada que permeti identificar i acompanyar l’alumnat en risc abans que abandoni l’escola. Igualment, són imprescindibles els suports socio emocionals, com els programes de mentoria i reforç educatiu, així com la incorporació de perfils professionals com l’educació social, capaços d’atendre no només els aspectes acadèmics, sinó també les dificultats personals que sovint condueixen a la desmotivació i a la desvinculació educativa.
En definitiva, les noves oportunitats educatives no són un simple recurs alternatiu, sinó una peça clau per abordar de manera integral l’abandonament escolar. Per assolir una veritable equitat educativa, cal combinar aquestes iniciatives amb polítiques públiques estructurals que afrontin les causes de la vulnerabilitat social i garanteixin que totes les persones joves —sigui quina sigui la seva trajectòria— tinguin accés a una educació que els ofereixi futur, dignitat i oportunitats reals.